Emocions positives i optimisme

L’emoció, en la seva definició més general, és sovint definida com la resposta d’un organisme que implica: excitació fisiològica, conductes expressives i experiència conscient.
Tradicionalment s’ha acceptat que hi ha certes emocions bàsiques o primàries i d’altres secundàries. Algunes de les emocions bàsiques troben la ràbia, la por, la pena, l’alegria, el fàstic i la sorpresa. Deixant a part aquesta classificació, també les podem separar en positives o negatives.

Molts estudis evidencien els múltiples efectes de les emocions positives. En primer lloc, aquestes emocions influeixen notablement sobre els processos de pensament: quan l’estat d’ànim és bo, la raó tendeix a ser més benèvola, ens venen a la memòria coses bones més fàcilment, generem formes de pensament més flexibles, és més fàcil que tendim a ser més creatius i tardem menys temps a prendre decisions. Un altre aspecte molt investigat és la tendència a ajudar als altres i a mostrar comportaments solidaris quan tenim una actitud optimista.

En la psicologia actual, un concepte que ha despertat interès és l’optimisme, entès com la disposició consistent a veure i jutjar les coses sota l’aspecte més favorable. L’optimisme té repercussions positives en àmbits molt variats, des del laboral a la salut i en les relacions amb els altres i amb un mateix. De fet, l’optimisme permet mesurar variables de notable importància en psicologia clínica i juga un paper important en l’ús de conductes d’enfrontament adaptatives així com en el benestar psicològic i físic i sembla ser un important predictor de la malaltia, tant psicològica com física.

Sembla que el mot optimisme està relacionat amb la felicitat, és a dir, que l’optimisme ens encamina o ens ajuda a ser feliços. Els ingredients de l’optimisme són tres: la permanència o durada de l’impacte dels successos, la penetrabilitat o extensió que assignem als seus efectes i la personalització o el grau de responsabilitat personal que estem disposats a assumir pel que ha passat.

Actualment, tal i com mostra l’interès per l’estudi del desenvolupament humà òptim, ens dirigim cap a una psicologia més positiva: a mesura que anem construint aquest nou mil•lenni, l’impuls de les cultures occidentals implica una oportunitat per crear una psicologia més positiva, una psicologia preocupada no només per la debilitat i el dany sinó també per la força i la virtut.
La psicologia positiva és l’estudi científic del funcionament humà òptim, dirigida a descobrir i promoure les fortaleses i virtuts que permetin desenvolupar-se com a individus i comunitats.

Entrevista amb el neuròleg Álvaro Pascual-Leone

Aquesta tarda he vist un programa que es va emetre a Singulars de Tv3 el passat 29 de setembre. El convidat va ser Álvaro Pascual-Leone, un prestigiós catedràtic de Neurologia de la Universitat de Harvard i director del Centre per a l'estímul no invasor del cervell de Boston. El vídeo no és massa llarg, dura uns 40 minuts i és molt recomanable!

El neuròleg explica que el nostre comportament i els judicis morals segueixen uns processos cerebrals que avui en dia podem modificar a través de la tècnica d'estimulació magnètica transcraneal. D'aquesta manera podem canviar les nostres reaccions davant de situacions determinades.

És curiós com el nostre cervell selecciona la informació que li interessa. De fet, al cervell arriba molta informació provinent dels sentits però nosaltres com a éssers conscients, només ens adonem d'una petita part, la que el cervell ha considerat oportuna.

També m'ha sorprès el fet que allò que creiem que decidim voluntàriament no hagi de ser necessàriament així ja que no se sap si realment podem decidir alguna cosa o si tot ve determinat pels estímuls que rebem.

De fet, el doctor Álvaro Pascual explica que abans de que sàpiguem que volguem moure el braç, a través del nostre cervell ja es pot predir que mourem el braç, i tot això abans de saber (nosaltres) que el mourem.

Us poso el vídeo per aquells que estigueu interessats en el tema.

Emoció i conflicte: la importància de l'Educació Emocional, a càrrec de Rafael Bisquera

Ahir al vespre va tenir lloc la conferència sobre Emoció i conflicte: la importància de l'educació emocional, a càrrec de Rafael Bisquera, director del Máster en Educació Emocional de la UB i vicepresident de la Federació per l'Educació Emocional (FEM). A continuació, us en faré una petita ressenya.

Com bé sabem, les persones tenim emocions i aquestes sovint generen conflictes, de la mateixa manera que els conflictes generen a la vegada, emocions. Es dóna una interacció permanent entre emoció i conflicte. Rafael Bisquera va posar l'exemple del Síndrome d'Amfortas, per explicar que les ferides emocionals, a diferència de les físiques, pot ser que no arribin a cicatritzar-se mai o que passi molt de temps fins que s'oblidi allò que ens ha fet mal. Això explicaria que al cap de moltes dècades, encara hi hagi rencors i rivalitats entre nacions o si ho enfoquem a la vida quotidiana, que dues persones no es parlin degut a un fet que va passar fa uns quants anys i que ho segueixen tenint present i sentint les mateixes emocions com si hagués passat ahir.

La competència emocional s'organitza en 5 nivells diferents:
1- Consciència emocional
2- Regulació emocional
3- Autonomia emocional
4- Competència social
5- Habilitats de vida i benestar

El primer pas que hem de seguir per desenvolupar la competència emocional és tenir consciència emocional, és a dir, adonar-nos de les emocions que experimentem, fer d'observadors de les nostres emocions. El nostre dia a dia, està ple d'emocions. Tots els objectes i subjectes ens generen un tipus d'emocions. Les paraules: sol, llum, mar, dia, bonic, càlid generen en nosaltres una emoció positiva; per contra, les paraules: gris, núvol, negre, fosc, llop, tenebres generen normalment, emocions negatives en la majoria de persones. Si ens hi fixem, tots els objectes ens generen emocions i per això és molt important que en siguem conscients perquè només d'aquesta manera podrem regular les nostres emocions, que fa referència al segon pas.

La regulació emocional tracta d'assolir un equilibri entre repressió i descontrol. No totes les emocions les podem mostrar obertament i moltes vegades, davant d'una emoció negativa, com la ira, l'hem de reprimir. Per contra, si manifestem aquesta emoció negativa, s'ha produit un descontrol. La regulació tracta, doncs, d'equilibrar les nostres emocions.

La següent competència és l'autonomia emocional. Això implica ser autoeficient, tenir autoestima i no dependre d'altres persones ni per la nostra manera de comportar-nos ni en el nostre pensament. Tenir autonomia emocional és un factor important de prevenció de conflictes.

La competència social és la capacitat de mantenir bones relacions amb altres persones. Això és bàsic ja que vivim en societat i estem constantment relacionant-nos amb els altres. L'escolta activa, el respecte i l'empatia són les competències socials més importants.

Pel que fa les habilitats de vida i benestar, ho podem aplicar tan a nivell social com econòmic i emocional. El benestar a nivell social aniria relacionat amb el nivell de seguretat ciutadana i el respecte dels drets humans, per exemple. Per saber l'estat de les nostres emocions, podem preguntar-nos: com em sento?
Les emocions són tan rellevants perquè quan es presenten, sempre generem un pensament al respecte i aquest, a la vegada, determina el nostre comportament.

El conferenciant va destacar que com a repte pel s. XXI, hem d'aconseguir crear grups amb identitats no excloents per millorar la nostra societat. Tots els grups o associacions són excloents: si no penses com nosaltres, estàs fora del grup. Això funciona així en els partits polítics, tribus urbanes, etc.
Davant d'un conflicte, generem ira natural, que és inevitable, però a més, li afegim la ira que creiem que s'ha de manifestar en aquella situació i aquesta última, es veurà accentuada en funció dels pensaments de cadascú.

En el cas d'una persona que està fent una conferència i una persona s'adorm a la sala, genera una emoció en el conferenciant. Aquest pot arribar a pensar que el que està dient no interessa, que és avorrit, o també pot tenir en compte que a la sala hi ha molta més gent i que només una persona dorm. En tot cas, qui té el problema no és el conferenciant, sinó la persona que s'ha adormit i no hauria de tenir una emoció negativa.

Rafael Bisquera afirma que hem de tenir clar com som ja que d'aquesta manera, ens serà més fàcil regular les nostres emocions i evitar el conflicte. Si algú ens diu que som idiotes i sabem que no ho som, serem capaços de regular l'emoció i veurem que el problema el té la persona que ens està dient idiota i no nosaltres. Per això, és indispensable saber el que som i el que no, les nostres habilitats i els nostres defectes. És quan ens qüestionem o posem en dubte el que l'altra persona ens està dient, quan ens preguntem "sóc un idiota?" que perdem el control de les nostres emocions.

Una conferència interessant, amena i pragmàtica. Una bona educació emocional encaminada al control de les nostres emocions i a la resolució de conflictes ha de ser un dels reptes de la nostra societat en un futur pròxim.

La teoria de l'afecció, de John Bowlby

Tal i com l'Ernest va explicar a classe, John Bowlby tracta el vincle afectiu i la seva importància. Com que m'ha semblat interessant el tema, he fet una mica de recerca i a continuació, us presento una petita ressenya biogràfica de l'autor i les idees principals de la teoria que va desenvolupar.

John Bowlby (1907-1990) va ser un psicoanalista anglès que tenia un interès notable en el desenvolupament infantil. Pertanyia a una família de classe mitja-alta i va ser criat per una cangur, tal i com s'estilava en la societat britànica de l'època. Als 5 anys, la cangur va deixar la família i més endavant, l'autor relata el dolor que va sentir al separar-se d'ella. Als 7 anys, el van portar a un col·legi internat, també comú entre els nens de la seva classe social.

La seva carrera intel·lectual comença a la Universitat de Cambridge on estudia psicologia i ciències preclíniques. Als 26 anys, es titula en medicina i en psicoanalista. Degut als seus treballs previs amb nens petits mal adaptats i delinqüents, s'interessa en el desenvolupament dels nens i comença a treballar en la Clínica de guia infantil de Londres. Bowlby estava interessat en trobar els patrons d'interaccions familiars involucrades tant en el desenvolupament sa com el patològic. Es va enfocar en com les necessitats d'afecció es transmeten d'una generació a una altra.

La teoria de l'afecció apareix per primera vegada en l'article de John Bowlby "The nature of the child's tie to his mother" publicat el 1958 i el de Harry Harlow amb nom "The nature of love".

La afecció, segons l'autor, és el vincle emocional que desenvolupa el nen amb els seus pares (o cuidadors) i que li proporciona la seguretat emocional indispensable per un bon desenvolupament de la personalitat. La tesis fonamental de la teoria de l'afecció és que l'estat de seguretat, ansietat o temor és determinat en gran mesura per l'accessibilitat i la capacitat de resposta de la seva principal figura d'afecte.

L'afecció proporciona la seguretat emocional del nen: ser acceptat i protegit incondicionalment. Aquest comportament també es pot observar en diferents espècies animals i té les mateixes conseqüències o finalitats, és a dir, la proximitat desitjada de la mare com a base per la protecció i la continuïtat de l'espècie.

El bebè neix amb un repertori de conductes que tenen com a finalitat produir respostes amb els pares: la succió, els somriures, els plors, etc. que no són més que estratègies del nen per vincular-se amb els seus pares.

Segons paraules de J.Bowlby "un nen que sap que la seva figura d'afecció és accessible i sensible a les seves demandes els hi dóna un fort i penetrant sentiment de seguretat i alimenta a valorar i continuar la relació".

A continuació, us adjunto un vídeo que parla sobre aquesta teoria. Malauradament, només està en anglès però trobo que s'entén força bé.

Xerrada sobre Les addicciones no tòxiques per Enrique Echeburría, Universitat del País Basc

Referent a la Conferència sobre les Addiccions no tòxiques del passat 9 d'octubre, m'agradaria fer memòria dels aspectes més importants que va tractar el sr Enrique Echeburría.

En primer lloc, va introduir el tema del circuit del plaer, que és activat a través del sistema límbic i que inclou accions com menjar, descansar, practicar sexe, etc. i que té una funció de supervivència. Gràcies al plaer que sentim quan mengem ens permet seguir alimentant-nos o practicar sexe, reproduir-nos com espècie. El plaer ja ens ve codificat en el nostre cervell i ens ha permès sobreviure. Estar viu és buscar el plaer i evitar el dolor.

Com hem comentat, a través del sistema límbic s'activa el circuit del plaer i alliberem neurotransmissors com la dopamina i les endorfines.

Les conductes quotidianes potencialment addictives són el joc, el sexe, el menjar, les compres, el mòbil i internet.

Les addiccions poden ser de dos tipus, químiques o psicològiques.

D'una banda, les característiques que presenten les addiccions químiques són politoxicomanies freqüents, una motivació molt baixa i negació del trastorn.

D'altra banda, en les addiccions psicològiques les politoxicomanies no són freqüents, la motivació és menys baixa i se segueix negant en el trastorn.

Les conductes addictives tenen unes característiques concretes. Es tracta de conductes automàtiques i emocionalment activades que no estan subjectes a un control cognitiu sobre l'encert o l'error respecte la decisió.

Quan som addictes a alguna cosa, experimentem el síndrome d'abstinència: ens sentim deprimits i irritables, tenim inquietud psicomotriu, la nostra concentració es deteriora i experimentem també trastorns en el son.

Per poder diferenciar una conducta normal d'una addictiva, hem de tenir en compte que en aquesta última hi ha una pèrdua de control respecte la situació i una forta dependència psicològica. També existeix una pèrdua d'interès per altres activitats que abans trobàvem gratificants i evidentment, la conducta addictiva, interfereix de manera greu en la vida quotidiana. Per exemple, en el cas d'una persona que és addicta a Internet, pot arribar al punt de no voler sortir de casa per trobar-se amb els amics o anar de vacances, coses que abans li proporcionaven plaer.

Una de les frases que el conferenciant va recalcar va ser que les persones que tenen una conducta addictiva, fan allò al que són addictes no per sentir-se bé, sinó per no sentir-se malament. En el cas d'algú que és addicte a les compres, si no va de compres se sent malament i quan hi va, la finalitat és no sentir-se malament. En una persona amb una conducta normal, el fet d'anar de compres té l'objectiu de sentir-se bé i no com en el cas anterior, d'evitar sentir-se malament.

Hi ha factors psicològics que fan que algunes persones estiguin més predisposades a fer-se addictes tan a subsàncies tòxiques com no tòxiques. Aquests factors són la vulnerabilitat emocional, un estat d'ànim disfòric, la carència o la pèrdua d'afecte, una cohesió familiar dèbil i una pobresa de relacions socials.

Pel que fa les variables de personalitat en les persones que presenten conductes addictives, trobem la recerca de sensacions, la impulsivitat, la baixa autoestima, una intolerància als estímuls no plaents i un estil inadequat d'afrontament de la situació.

Els objectius terapèutics, segons Enrique Echeburría, han d'anar encaminats cap a l'abstinència i el consum controlat.

Hola a tots!

L'altre dia a classe vem tractar el tema de la por i he volgut aprofundir una mica més en el tema. He buscat la definició d’aquestes paraules al “Diccionario de psicología” de Friedrich Dorsch, de l’editorial Herder i això és el que he obtingut.

L’angoixa és el sentiment vital associat a situacions apurades, a tensions psíquiques, a desesperació, que presenta la característica de pèrdua de la capacitat de dirigir voluntària i raonablement la personalitat. Es considera també l’angoixa com un sentiment o afecte originat per l’instint de protecció contra el perill, que provoca una pertorbació de l’ànim elemental, en part d’una manera aguda i brusca (emparentat amb l’espant) i en part en una forma lenta, continuada i turmentadora. L’angoixa i l’odi són sentiments que poden transformar-se l’un amb l’altre. A vegades es diu angoixa en el sentit de por, però en aquest cas la causa del sentiment és ben coneguda, que té una explicació racional, com en el cas de la por a un examen ja que és possible el fracàs.
En el psicoanàlisis, l’angoixa és un concepte central i significa en tots els casos por a la separació: en el lactant, la separació del pit de la mare; en el complex d’Edip, la por a la castració, etc. La por a la separació és segons Freud la base de totes les situacions d’angoixa.

L’espant o esglai és una sensació de desplaer que apareix com a reacció a una percepció o idea que es presenta bruscament i és viscuda com amenaçadora. Les manifestacions corporals són: sotracs, pal·lidesa, sudoració, taquicàrdia i altres. Poden produir-se conseqüències d’importància com paràlisi, neurosi i afàsia. L’espant va seguit d’un breu període d’inhibició. Davant d’un perill, l’individu es manté incapacitat per prendre qualsevol decisió.

La por és un sentiment vital d’amenaça. Té una certa analogia amb l’angustia; però en la por, el temor es refereix a un objecte precís. A més a més, la por guarda relació amb la naturalesa i la magnitud de l’amenaça.

L’ansietat, correntment, s’utilitza en el sentit de desassossec en espera d’alguna cosa, generalment associat a la por. En psicologia, s’utilitza moltes vegades com a sinònim d’angoixa.

La fòbia és una angoixa violenta que apareix compulsivament davant de determinats objectes i situacions exteriors que realment no presenten perill. Segons la concepció psicoanalítica, aquesta por a un objecte o a una situació és en el seu origen por a un impuls instintiu interior perillós, és por a la irrupció de l’instint en la consciència i a la seva satisfacció. Aquesta por va ser desplaçada a una cosa exterior substitutiva. Quant a la por a l’impuls instintiu, és resultat d’una defensa contra l’impuls realitzada mitjançant la inversió del plaer primitiu en el seu contrari (por). Les formes de fòbia són pràcticament il·limitades.